divendres, 4 de desembre del 2015

Tema 4 Literatura catalana: La narrativa renaixentista. Costumisme, realisme, naturalisme del XIX. Narcís Oller



 
La industrialització i l’augment de l’alfabetització converteixen el llibre en producte de consum. Amb això s’afavorirà la professionalització de l’escriptor i l’accés a la literatura de sectors socials més amplis.

Els orígens de la narrativa catalana del XIX, perd, s’han de definir mitjançant la suma de mancances. La construcció d’aquesta és un procés costós, fins el punt que durant tres dècades totes les mostres de prosa seran escrites en castellà.

El reeiximent s’afavoreix sumant esforços: la voluntat d’Antoni de Bofarull, la mirada precisa i sintètica dels narradors costumistes o l’amplitud d’obra de Narcís Oller, sense oblidar el sentimentalisme de Julita de Genís i Aguilar, i la tasca, imprescindible, dels crítics Yxart i Sardà.





La construcció d’una narrativa catalana en el segle XIX és un procés llarg i ardu perquè exigeix la creació d’unes bases necessàries perquè es desenvolupi. Es pot afirmar que és la voluntat d’un grup d’autors i el posicionament lingüístic de la classe dominant, la burgesia, que posaran en funcionament els mecanismes necessaris per a crear-la. Tot i això, no serà fins a la dècada dels seixanta que no es publicarà la primera novel·la en català. Per altra banda, els models narratius amb què es vehicularà seran l’històric, el costumista i el realista.

La narrativa històrica catalana enllaça directament amb el precepte del Romanticisme de configurar la memòria d’un poble mitjançant la recreació de moments històrics significatius. A Catalunya, s’inicia el gènere en castellà i amb la història espanyola com a matèria, posteriorment s’assumí la necessitat de recrear els mites nacionals catalans. Finalment, amb Antoni de Bofarull, s’opta per emprar el català en la prosa.

L’aparició de la narrativa de costums es justifica pels factors polítics i socials que trasbalsen la societat vuitcentista. Els canvis que es produeixen comporten que apareguin uns nous costums i, per tant, la desaparició dels vells. La literatura costumista neix de la necessitat de salvaguardar de l’oblit tot allò que s’està perdent.

A Catalunya, el costumisme evoluciona des de la tradició autòctona del sainet i a partir de l’influx del costumbrismo espanyol. Les característiques d’aquest gènere exigeixen que sigui expressat en català. Neix lligat a revistes i a publicacions periòdiques i tindrà dos vessants: el rural i l’urbà. El primer de caire conservador, el segon de tarannà liberal. Són d’especial importància els noms de Robert Robert, pel to progressista que aporta, i d’Emili Vilanova, per la riquesa d’expressió i d’estil.



Quant als gèneres, el cim l’assoleix el quadre de costums que es caracteritza per la brevetat i se centra en la descripció d’escenes de manera tipificada. Altres expressions costumistes seran la narrativa d’història contemporània i la novel·la de fulletó que ajuden, especialment la darrera, a augmentar el públic lector.

El costumisme, en integrar com a matèria temàtica la realitat actual, afavoreix el pas al Realisme. Aquest moviment, fa seves les teories del Positivisme i les trasllada a l’àmbit literari. L’objectiu és fer un retrat completament imparcial de la realitat i allunyar tot allò que formi part del món dels sentits o de la imaginació. És un gènere lligat a la societat que l’envolta i, per tant, en reflectirà els progressos.

El Realisme català no assumeix, narratològicament, els principis del moviment i sovint el retrat de la realitat s’apropa més al costumisme que no al Realisme. Els autors que s’hi vinculen oscil·len entre un tarannà més romàntic i un de més realista. Aquests darrers s’aproximen a l’ideari balzaquià (Honoré de Balzac) a través de la temàtica. Dels romàntics, cal destacar Martí Genís i Aguilar per instaurar el model de novel·la sentimental.

El Naturalisme suposa una extensió del Realisme però amb una codificació més exhaustiva. El teoritzador fou Émil Zola i li atorgà la característica més distintiva: el mètode científic o experimental. A més, li va negar el fatalisme a favor del determinisme, sempre regit per les lleis de l’herència i del medi ambient.

A Catalunya, valoren les bases del moviment, però no s’assumeix com a pròpia la visió determinista zoliana del món. El Realisme català es configura al voltant del triangle Yxart-Sardà-Oller. Els dos primers són els crítics que s’encarreguen de crear les bases perquè les tesis naturalistes arrelin, tot i que no pretenen integrar el mètode científic a la creació artística.

Narcís Oller és, per excel·lència, el novel·lista del XIX, tot i les limitacions, pròpies i contextuals, de què partia. La seva adscripció al Naturalisme ha estat qüestionada. Ben cert és que, a excepció de La bogeria, on reïx notablement en el domini de la tècnica naturalista, la resta de la producció serà la síntesi d’un sentimentalisme moralista i d’un realisme balzaquià.

Usau els documents pertinents del repositori:

- Resum de literatura Segle XIX                
- Cronologia literatura catalana XIX-XX
- Tema 4. La narrativa renaixentista. Costumisme, realisme, naturalisme del XIX. Narcís Oller
- Segle XIX. Narrativa vuitcentista, per Joan Martori
- Segle XIX. Narcís Oller, de la tradició a la modernitat, per Rosa Cabré






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada