divendres, 8 d’abril de 2016

Tema 17 Literatura catalana: La novel·la psicològica. Mercè Rodoreda. Llorenç Villalonga




Des del 1925 fins al 1936 s’opera un canvi radical dintre del circuit literari català. Amb la desclosa del Noucentisme, el conreu i vigor dels diferents gèneres torna a fer-se present, després d’una dotzena d’anys de domini de la poesia lírica i els contes . Ara, la novel·la, considerada unànimement imprescindible per a la consolidació de l’activitat literària, puja al primer pla d’interès, per la quantitat i la qualitat de les obres publicades.
Durant els anys que va durar la II República hi hagué una autèntica vida literària i cultural a Catalunya, en establir-se un contacte fluid amb els nous corrents i tècniques literàries que sorgiren a Europa i Amèrica. Però, la Guerra Civil i les conseqüències repressives que comporta posteriorment tallaren de soca-rel l’activitat literària dels escriptors i escriptores que havien iniciat la seva obra en els anys de preguerra. Amb tot, malgrat les dures circumstàncies que van haver de patir, com l’exili, la censura o la clandestinitat, alguns d’aquests autors van continuar conreant el gènere novel·lístic de forma magistral durant la postguerra i la posterior dictadura del general Franco.
A principis del segle XX hi ha un buit considerable en la producció de novel·la. Per una banda, hi ha la crisi estesa per tot Europa de les estructures tradicionals elaborades pels corrents realistes i naturalistes a la segona meitat del segle XIX i d’altra banda, el Noucentisme s’interessarà pels gèneres com la poesia, el conte o el teatre deixant de banda el conreu de la novel·la.
A partir de 1925, després d’un període de gran predomini de la poesia, la novel·la va esdevenir una obsessió per a  crítics i autors que, unànimement, la consideraven necessària per tal de recuperar el contacte amb el públic lector i per donar una fixació definitiva al català. La novel·la, idò, es va convertir cap a finals de la dècada dels vint en el gènere de més difusió. La represa d’aquest va ser possible gràcies a unes condicions favorables: editorials noves, la publicació de diaris i revistes i els premis de novel·la. En aquesta represa hi van intervenir autors de totes les edats i procedències.
Josep Maria de Sagarra va escriure l’article “La por a la novel·la” (1925) en el qual defensava el gènere de ficció, les llargues novel·les entretingudes escrites en català i que parlaren de la vida del país. Alhora, demanava als autors que perderen la por que tenien cap a aquest gènere. Carles Riba contestà a Sagarra amb un article, “Una generació sense novel·la” (1925), en què considerava que la por havia estat beneficiosa perquè el predomini de la lírica havia permès d’arribar a un llenguatge útil per a la creació novel·lística. També apuntava que s’havia de fer un ti pus de novel·la que connectés amb la tradició europea. La traducció, tal com deia Riba, va ajudar a la represa novel·lística perquè va permetre que tant els autors clàssics com els més innovadors estigueren a l’abast del públic.
En aquest context de renaixement del gènere novel·lístic, apareixen tres línies de comportament. En primer lloc, els autors que com Joan Puig i Ferrater, provinent del teatre modernista, es mantingué fidel als seus orígens, cosa que li creà un sentiment de marginació entre la intel·lectualitat de l’època.
En segon lloc, els autors més o menys adscrits al Noucentisme s’hi vincularen al gènere novel·lesc. Dins d’aquest grup, Carles Soldevila fou qui aconseguí resultats més reeixits. Un tercer grup estaria integrat per autors independents, com Josep M. de Sagarra, que fou un autor polifacètic, conreador de poesia, teatre i periodisme. Va escriure tres novel·les: Paulina Buixareu (1919), All i salobre (1928) i Vida privada (1932). La seva proposta es basava en el model novel·lístic del segle XIX, centrat en l’observació i en l’anàlisi de la relació home-món, encara que seguint les consignes noucentistes de fer novel·la ciutadana. La ironia fou l’element que l’allunyà dels patrons del segle XIX.
Finalment, hi hagué una generació d’escriptors de tendències i de procedències diverses que abordaren directament el gènere (Miquel Llor, Sebastià Juan Arbó, Francesc Trabal o Mercè Rodoreda). Tots ells integraren una generació perduda, malmesa, si més no, per la Guerra Civil espanyola.

La novel·la psicològica, que es basa en la descripció de la intimitat d’un o de diversos personatges i de les seves reaccions davant d’uns fets determinats, va assolir, en el segle XX, una complexitat tècnica considerable. Així, el gènere rebrà un canvi renovador importantíssim. Mentre que en la novel·la del segle XIX, d’índole psicològica, és fonamental el paper d’un narrador omniscient o narrador en tercera persona que ofega i disminueix l’autonomia dels personatges. La principal innovació de la novel·la contemporània radica en el progressiu desplaçament del narrador interior, que tendeix a no intervenir en el curs del relat i que, en alguns casos, és suplantat totalment per les reaccions i actituds dels personatges, amb la qual cosa, per tant, canvia el punt de vista narratiu.

Enfront de la novel·la del segle passat, que diu, la novel·la del segle XX mostra uns fets que han de ser jutjats pel lector. En aquestes innovacions, tan esquemàticament explicades, han tingut una decisiva influència les investigacions de Freud que, per mitjà de la psicoanàlisi, demostrà com el subconscient és un element essencial per a entendre el comportament humà. Freud era conegut a Catalunya ja en la preguerra, fou introduït per Eugeni d’Ors en temps de la 1a Guerra Mundial, com també ho era Marcel Proust, novel·lista francès que, en el cicle titulat À la recherche du temps perdu (1904), intentà de superar, a través del record i de la memòria, l’oblit causat pel pas inexorable del temps i la seva obsessió per la mort.

La narració en primera persona de Proust, basada moltes vegades en les associacions d’idees i de sensacions d’arrel freudiana, culmina en la tècnica del monòleg interior, l’exemple més brillant del qual el constitueix la novel·la Ulysses (1922) de l’irlandès James Joyce. Aquí, el narrador desapareix totalment per donar pas al fluir de la consciència dels personatges. El monòleg interior pretén de copsar l’estat interior de la consciència mitjançant el llenguatge, reproduir el pensament i les idees dels personatges en el mateix moment de la seva formació. En conseqüència, són modificats el discurs verbal, que apareix ple de contradiccions, reiteracions, exclamacions i frases inacabables. El temps de la novel·la també es modifica com ho era en Proust, car, en la vida de qualsevol persona, no hi ha cap hora que s’assembli a l’anterior o a la següent. De fet, un subjectivisme total s’apodera de la ficció novel·lesca, com és el cas igualment de les novel·les de l’austríac Robert Musil (els personatges es dissolen en el seu pensament) i de l’anglesa Virginia Wolf (que fragmenta la trama argumental en una infinitat d’aspectes, moments, impressions i perspectives diverses). No és d’estranyar, idò, que amb aquesta sèrie d’experiències narratives, la novel·la psicològica hagi gaudit durant aquest segle d’un extraordinari prestigi.

Autors com Proust i Gide, atrets i influïts per les literatures eslaves i anglosaxones no dubten a admetre que un excés de lògica perjudica la veritat dels caràcters i que el paper del novel·lista és atreure l’atenció sobre l’ànima humana. A través de l’obra d’aquests, arriba a la novel·la la influència decisiva de Bergson i Freud. Aleshores puja a un primer pla d’interès el descobriment de l’inconscient, la importància de la sexualitat i l’ambivalència dels sentiments.

A manera de conclusió es poden establir una sèrie de característiques comunes a tots els autors que s’han estudiat al llarg del tema:
– En primer lloc, es tracta d’un grup d’escriptors que inicien la seva obra cap al 1925, l’obra dels quals es caracteritzarà pel rebuig del corrent realista-naturalista i per començar a introduir en les seves obres, les noves tècniques narratives europees i americanes a través de Freud, Hemigway, Proust, etc.

– En segon lloc, el fet d’emprar tècniques narratives com l’estil indirecte lliure, el monòleg interior o el punt de vista o focalització externa, donaran com a resultat obres en les quals es recrearà la pregona vida interior dels personatges sota l’empenta opressiva del subconscient i el sexe, herència dels postulats freudians.

– A més a més, una altra característica d’aquest període (1925-1936) és que des de la fi del naturalisme, no hi ha cap moviment que pugui imposar un model de novel·la, és a dir, és difícil de parlar de corrent o moviment ja que el culte a l’originalitat, la multiplicitat de tendències o la complexitat de les influències provoquen una gran diversitat, paral·lela a la gran producció.


– Finalment, l’obra d’aquests autors és interrompuda per la Guerra Civil espanyola i per les dures circumstàncies vitals que patiran posteriorment, ja sigui a través de l’exili o la clandestinitat. Però malgrat els sentiments de frustració, de desencís o de desarrelament que provoquen en els nostres autors aquestes situacions, continuen escrivint durant la postguerra i al llarg de la dictadura. Uns continuaran amb els models iniciats a la preguerra, altres experimentaran amb el model existencialista de Sartre o Camus.




Usau els documents pertinents del repositori:


Tema 16. La narrativa de preguerra ençà
10. La novel·la als anys vint i trenta
12. La narrativa després de la Guerra Civil
L’organització cultural durant la guerra i en l’exili, per Maria Campillo
La represa de la novel·la, per Iolanda Pelegrí
Revistes, grups i corrents estètics, per Glòria Bordons
Mercè Rodoreda, els fruits de l’exili, per Mercè Ibarz

Pere Calders, per Joan Melcion
Llorenç Villalonga, per Jaume Pomar

La plaça del Diamant
Mercè Rodoreda i Gurguí

Llorenç Villalonga i Pons

Pere Calders i Rossinyol







Pere Calders

Cap comentari:

Publica un comentari