Tema 1: Els primers textos. La lírica trobadoresca

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix literatura com a “activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa una finalitat estètica”. Si prenem aquesta definició com a vàlida, podem afirmar que els segles XII i XIII suposen l’inici de la nostra literatura. El panorama literari va forjant-se a partir de textos que si bé no atenyen aquesta finalitat estètica, són significatius des del punt de vista que són testimonis dels grans canvis idiomàtics i politicosocials que s’operaven aleshores. Els primers textos escrits en llengua vulgar neixen de la necessitat de fer-se entendre en aquelles qüestions que interessaven el poble, d’una banda; i de l’altra, la d’expressar-se com a nació, diferenciada de la resta, que comença a tenir unes característiques lingüístiques i culturals pròpies. Diferents són les menes de textos que es poden identificar en la gènesi recercada: textos jurídics, utilitaris i religiosos. Aquesta literatura serà la primera literatura i no, pel que fa a la literatura catalana, testimonis èpics o lírics d’unes gestes passades a text literari. La font religiosa i la grecollatina constitueixen dues fonts essencials d’aquest naixement de la literatura catalana. La primera, perquè directament inspira obres escrites ara en vulgar que s’emmarquen dins de la literatura clarament religiosa. La segona, perquè nodreix tota la literatura medieval i, en conseqüència, també nodreix la literatura trobadoresca on la literatura catalana troba els seus primers autors creatius. Aquesta temàtica influí en els nostres trobadors i continuaria la seva petja en obres posteriors del XIV i finalment en els brillants autors del XV. L’estudi en profunditat de la literatura medieval és impossible d’assolir sense conèixer abans els grans autors, obres i tradicions de la literatura i mitologia grecollatina. Paral·lelament i pel que fa a la lírica trobadoresca, el context sociopolític que els tocà viure als nostres trobadors determinarà, en un primer moment, l’ús de la seva llengua: el català, que substituiran per una altra: l’occità. No serà fins l’aparició de la figura d’Ausiàs March que podrem considerar del tot desllorigada la poesia catalana de la llengua dels trobadors. No així l’estil, que continuarà molt present i perviurà pel que fa a formes i conceptes en la poesia de March. Per bé que ell pretengués donar a entendre el contrari en aquell hemistiqui: Lleixant a part l’estil dels trobadors Qui per escalf trespassen veritat. Malgrat tot, el conreu de la lírica trobadoresca en occità per part d’autors catalans, assentarà les bases per als poetes posteriors i arribarà al seu màxim esplendor al segle XV, amb la figura paradigmàtica d’un autor valencià: Ausiàs March. El precedent del qual, Jordi de Sant Jordi, esdevé el poeta clau que fa oblidar l’època medieval i prepara el terreny definitiu a la gran poesia d’Ausiàs. Amb aquest, assistirem a una nova visió de la concepció de l’amor, encetada pels trobadors. Una visió moderna pel que fa als contenguts, que s’insereix i s’adequa als canvis socials soferts al llarg de tres segles, però que encara empra les formes i l’estil de la llunyana lírica alt medieval.

  

Tema 8.La narrativa en prosa i en vers dels segles XIV i XV. Jaume Roig. Joan Roís de Corella

Jaume Roig i Joan Roís de Corella són els màxims exponents de la narrativa catalana en prosa i en vers del segle XV. La producció literària d’ambdós, tot i ser divergent pel que fa a la temàtica, demostra que hi havia una constant ebullició literària a la Corona d’Aragó, i en particular al Regne de València. Els cercles literaris de Bernat Fenollar i de Berenguer Mercader no fan més que subratllar la importància de la literatura per a l’emergent classe burgesa valenciana. Paradoxalment, la producció literària de Roig i de Corella culmina el període daurat de les nostres lletres, ja que els esdeveniments polítics derivats de la unió amb la corona castellana, propiciaran una progressiva substitució lingüística. Això ja s’entreveu en l’obra d’alguns dels autors que ens han ocupat, atès que incorporen tímidament castellanismes lèxics a la seva producció. Amb la desaparició de Corella, els crítics assenyalen l’inici del declivi en la qualitat de la literatura catalana. Caldrà viure l’agonia de tres segles durant l’Edat Moderna fins que arribi l’oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, que marcarà l’escopetada de sortida envers la recuperació literària del país.

  

Tema 7: La poesia d'Ausiàs March

El repàs fet a la nòmina dels autors cabdals de la nostra lírica dels segles XIV i XV posa de manifest que existeix un salt considerable entre els predecessors de March i el poeta valencià. A nivell extern, la llengua poètica sofreix un gradual procés de desprovençalització que afecta les esferes de la morfosintaxi i, posteriorment, del lèxic, per tal de donar pas a la més genuïna llengua catalana. Tot això, en un afany de deslliurar-se del pes de l’esllanguida tradició trobadoresca. A més, els metres i les estrofes del clàssic patró trobadoresc, imposats des de Tolosa, a poc a poc, són substituïts per altres, més d’acord amb la poesia italiana del moment. Tanmateix, pel que fa a l’àmbit intern de la lírica del pas del XIV al XV, assistim a una progressiva evolució cap a l’interior del poeta, en què el jo líric esdevé l’eix vertebrador de tota la composició —introspecció lírica—, donada la volada que exerceix el món psicològic del poeta. El cant a l’estimada de factura cortesana, dins el cànon de l’amor cortès, mostra una relació entre el jo líric i midons que no passa de ser un pur convencionalisme. A partir de March, aquesta relació esdevé més humana, sincera i, sobretot, complexa. Per tot això, la revolució que va suposar la lírica d’Ausiàs dins el panorama de les nostres lletres fa que sigui del tot comprensible la petja deixada sobre els posteriors poetes nostrats. Aquests han pouat de tota una visió personal del món i han refermat una lírica, psicològicament més rica. I, donada l’atemporalitat d’aquesta visió, no és estrany que hagi arribat fins els nostres dies. Per això, la figura de March, amb l’embranzida de la seva obra, suposa una fractura en la nostra poesia, i fixa el segle XV com la data de cloenda de la lírica trobadoresca, hereva d’un ideari extingit, en la tardor medieval. Però també, marca l’obertura d’una poesia més d’acord amb els gustos i les necessitats d’una societat que avança.