Tema 1: Els primers textos. La lírica trobadoresca

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix literatura com a “activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa una finalitat estètica”. Si prenem aquesta definició com a vàlida, podem afirmar que els segles XII i XIII suposen l’inici de la nostra literatura. El panorama literari va forjant-se a partir de textos que si bé no atenyen aquesta finalitat estètica, són significatius des del punt de vista que són testimonis dels grans canvis idiomàtics i politicosocials que s’operaven aleshores. Els primers textos escrits en llengua vulgar neixen de la necessitat de fer-se entendre en aquelles qüestions que interessaven el poble, d’una banda; i de l’altra, la d’expressar-se com a nació, diferenciada de la resta, que comença a tenir unes característiques lingüístiques i culturals pròpies. Diferents són les menes de textos que es poden identificar en la gènesi recercada: textos jurídics, utilitaris i religiosos. Aquesta literatura serà la primera literatura i no, pel que fa a la literatura catalana, testimonis èpics o lírics d’unes gestes passades a text literari. La font religiosa i la grecollatina constitueixen dues fonts essencials d’aquest naixement de la literatura catalana. La primera, perquè directament inspira obres escrites ara en vulgar que s’emmarquen dins de la literatura clarament religiosa. La segona, perquè nodreix tota la literatura medieval i, en conseqüència, també nodreix la literatura trobadoresca on la literatura catalana troba els seus primers autors creatius. Aquesta temàtica influí en els nostres trobadors i continuaria la seva petja en obres posteriors del XIV i finalment en els brillants autors del XV. L’estudi en profunditat de la literatura medieval és impossible d’assolir sense conèixer abans els grans autors, obres i tradicions de la literatura i mitologia grecollatina. Paral·lelament i pel que fa a la lírica trobadoresca, el context sociopolític que els tocà viure als nostres trobadors determinarà, en un primer moment, l’ús de la seva llengua: el català, que substituiran per una altra: l’occità. No serà fins l’aparició de la figura d’Ausiàs March que podrem considerar del tot desllorigada la poesia catalana de la llengua dels trobadors. No així l’estil, que continuarà molt present i perviurà pel que fa a formes i conceptes en la poesia de March. Per bé que ell pretengués donar a entendre el contrari en aquell hemistiqui: Lleixant a part l’estil dels trobadors Qui per escalf trespassen veritat. Malgrat tot, el conreu de la lírica trobadoresca en occità per part d’autors catalans, assentarà les bases per als poetes posteriors i arribarà al seu màxim esplendor al segle XV, amb la figura paradigmàtica d’un autor valencià: Ausiàs March. El precedent del qual, Jordi de Sant Jordi, esdevé el poeta clau que fa oblidar l’època medieval i prepara el terreny definitiu a la gran poesia d’Ausiàs. Amb aquest, assistirem a una nova visió de la concepció de l’amor, encetada pels trobadors. Una visió moderna pel que fa als contenguts, que s’insereix i s’adequa als canvis socials soferts al llarg de tres segles, però que encara empra les formes i l’estil de la llunyana lírica alt medieval.