El repàs fet a la nòmina dels autors cabdals de la nostra lírica dels segles XIV i XV posa de manifest que existeix un salt considerable entre els predecessors de March i el poeta valencià. A nivell extern, la llengua poètica sofreix un gradual procés de desprovençalització que afecta les esferes de la morfosintaxi i, posteriorment, del lèxic, per tal de donar pas a la més genuïna llengua catalana. Tot això, en un afany de deslliurar-se del pes de l’esllanguida tradició trobadoresca. A més, els metres i les estrofes del clàssic patró trobadoresc, imposats des de Tolosa, a poc a poc, són substituïts per altres, més d’acord amb la poesia italiana del moment.
Tanmateix, pel que fa a l’àmbit intern de la lírica del pas del XIV al XV, assistim a una progressiva evolució cap a l’interior del poeta, en què el jo líric esdevé l’eix vertebrador de tota la composició —introspecció lírica—, donada la volada que exerceix el món psicològic del poeta. El cant a l’estimada de factura cortesana, dins el cànon de l’amor cortès, mostra una relació entre el jo líric i midons que no passa de ser un pur convencionalisme. A partir de March, aquesta relació esdevé més humana, sincera i, sobretot, complexa.
Per tot això, la revolució que va suposar la lírica d’Ausiàs dins el panorama de les nostres lletres fa que sigui del tot comprensible la petja deixada sobre els posteriors poetes nostrats. Aquests han pouat de tota una visió personal del món i han refermat una lírica, psicològicament més rica. I, donada l’atemporalitat d’aquesta visió, no és estrany que hagi arribat fins els nostres dies. Per això, la figura de March, amb l’embranzida de la seva obra, suposa una fractura en la nostra poesia, i fixa el segle XV com la data de cloenda de la lírica trobadoresca, hereva d’un ideari extingit, en la tardor medieval. Però també, marca l’obertura d’una poesia més d’acord amb els gustos i les necessitats d’una societat que avança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada