divendres, 22 d’abril del 2016

16 Literatura catalana: La poesia després de la Guerra Civil




Al llarg d’aquest capítol estudiam quatre trajectòries poètiques ben particulars, i a la vegada, d’una gran transcendència en el panorama literari català. En primer lloc , s’ha vist la figura de Joan Oliver-Pere Quart, amb una producció que s’allunya de qualsevol referent per la capacitat que ofereix de passar l’objecte poètic pel sedàs de l’humor o la ironia amb la finalitat d’exercir no ja de crític, sinó de corrosiu de la societat.

La segona figura estudiada ha estat la de Salvador Espriu, poeta que assumeix un tarannà profètic per, a partir de l’elevació d’un drama individual o col·lectiu a la categoria de mite, reflexionar sobre la condició humana, sobre els valors de la paraula i sobre el senti t de la llibertat. I, com a element cohesionant de tot això s’hi troba l’exposició de la tensió dialèctica que existeix entre la vida i la mort.

Per finalitzar, s’ha parlat de Joan Vinyoli, poeta d’herència postsimbolista, empenta t peI mateix Carles Riba a esdevenir veu pròpia. Amb la construcció d’una poesia hermètica amb un tot de símbols recurrents al llarg dels distints poemaris, la seva obra mostra una mena d’itinerari a travé s d’una doble realitat, la interior i l’exterior. És així com ha originat una veu poètica amb una imatgeria ben precisa, força rica i particular.

S’ha establert que l’any 1968 és la fita que marca un canvi de període literari i cultural. L’elecció d’aquesta data no és casual, les conseqüències del maig francès suposaren uns canvis en la ideologia esquerrana europea i entre la intel·lectualitat progressista. Així és com el realisme històric entra en crisi i en els setanta s’inicia una nova literatura de tarannà antirrealista des de distints vessants. En aquest sentit pren gran relleu la publicació, aquest mateix any, la recopilació revisada dins Les dones i els dies de la poesia de Gabriel Ferrater.


Joan Oliver / Pere Quart





 

Salvador Espriu






Joan Vinyoli


 



Gabriel Ferrater




Usau els documents pertinents del repositori:

Tema  15. La literatura de postguerra. Quatre poetes
16. La poesia després de la Guerra Civil
Joan Oliver, per Josep Maria Ripoll
Salvador Espriu, per Víctor Martínez-Gil
La poesia de postguerra fins a la generació dels 50
El realisme històric i la poesia social
Miquel Martí Pol, per Pere Farrés
Gabriel Ferrater. Un nou tombant de la poesia catalana, per Xavier Macià
La literatura dels anys 60 al 75. Manuel de Pedrolo. Gabriel Ferrater. Vicent Andrés Estellés

La literatura des del 1975 fins als nostres dies

13 Literatura catalana: La narrativa fins a la guerra civil




En aquest context de renaixement del gènere novel·lístic, apareixen tres línies de comportament. En primer lloc, els autors que com Joan Puig i Ferrater, provinent del teatre modernista, es mantingué fidel als seus orígens, cosa que li creà un sentiment de marginació entre la intel·lectualitat de l’època.



En segon lloc, els autors més o menys adscrits al Noucentisme s’hi vincularen al gènere novel·lesc. Dins d’aquest grup, Carles Soldevila fou qui aconseguí resultats més reeixits.



Un tercer grup estaria integrat per autors independents, com Josep M. de Sagarra, que fou un autor polifacètic, conreador de poesia, teatre i periodisme. Va escriure tres novel·les: Paulina Buixareu (1919), All i salobre (1928) i Vida privada (1932). La seva proposta es basava en el model novel·lístic del segle XIX, centrat en l’observació i en l’anàlisi de la relació home-món, encara que seguint les consignes noucentistes de fer novel·la ciutadana. La ironia fou l’element que l’allunyà dels patrons del segle XIX.



Finalment, hi hagué una generació d’escriptors de tendències i de procedències diverses que abordaren directament el gènere: Miquel Llor, Sebastià Juan Arbó, Francesc Trabal. Tots ells integraren una generació perduda, malmesa, si més no, per la Guerra Civil espanyola.



A manera de conclusió es poden establir una sèrie de característiques comunes a tots els autors que s’han estudiat al llarg del tema:



En primer lloc, es tracta d’un grup d’escriptors que inicien la seva obra cap al 1925, l’obra dels quals es caracteritzarà pel rebuig del corrent realista-naturalista i per començar a introduir en les seves obres, les noves tècniques narratives europees i americanes a través de Freud, Hemigway, Proust, etc.



– En segon lloc, el fet d’emprar tècniques narratives com l’estil indirecte lliure , el monòleg interior o el punt de vista o focalització externa, donaran com a resultat obres en les quals es recrearà la pregona vida interior dels personatges sota l’empenta opressiva del subconscient i el sexe, herència dels postulats freudians.



A més a més, una altra característica d’aquest periode (1925-1936) és que des de la fi del naturalisme, no hi ha cap moviment que pugui imposar un model de novel·la, és a dir, és difícil de parlar de corrent o moviment ja que el culte a l’originalitat, la multiplicitat de tendències o la complexitat de les influències provoquen una gran diversitat, paral·lela a la gran producció.



Finalment, l’obra d’aquests autors és interrompuda per la Guerra Civil espanyola i per les dures circumstàncies

vitals que patiran posteriorment, ja sigui a través de l’exili o la clandestinitat. Però malgrat els sentiments de frustració, de desencís o de desarrelament que provoquen en els nostres autors aquestes situacions, continuen escrivint durant la postguerra i al llarg de la dictadura. Uns continuaran amb els models iniciats a la preguerra, altres experimentaran amb el model existencialista de Sartre o Camus.

Josep Maria de Sagarra





Usau els documents pertinents del repositori:

10. La novel·la als anys vint i trenta
Tema 16. La narrativa de preguerra ençà

dimarts, 19 d’abril del 2016

14 Literatura catalana: El teatre després del Modernisme




El teatre d’inicis del segle XX presenta una panoràmica ben rica i complexa, malgrat els daltabaix produïts per la dictadura de José Antonio Primo de Rivera, la Guerra Civil i la dictadura de Francisco Franco. Aquesta és, també, una centúria plena de novetats tecnològiques que influiran en el teatre, com ara l’expansió del cinema i de la televisió, elements amb els quals interactuarà.



En el període que abasta aquest capítol, de principi s de segle a la guerra civil, conflueixen diversos corrents: el teatre modernista, els intents dels noucentistes, l’alta comèdia, el teatre dels nous dramaturgs apareguts durant la república, el teatre popular o de consum majoritari i el que practiquen algunes personalitats més aïllades com Sagarra. El punt unitari d’aquesta tipologia tan diversa és la descripció que ofereix de tota una realitat social.



Molts dels dramaturgs catalans intenten de donar entrada als moviments dramàtics contemporanis, però sovint es troben paralitzats per la imitació o per una deficient comprensió de les noves estètiques. Així, la trajectòria del teatre català del Modernisme a la Guerra Civil és un procés d’as sajos i de recerca cap a la normalitat, que en esclatar la guerra es truncarà. Aquest camí tenia, entre d’altres, tres objectius. En primer lloc aconseguir que el teatre en català s’estabilitzés. En segon lloc, confegir un repertori d’obres en què s’aplegués, d’una banda, els nous moviments dramàtics europeus. En darrer lloc, es busca de fer viable una plataforma estable per al teatre català perquè pogués inserir-se, com un element més, en una societat amb vocació de normalitat i de progrés.



Pel que fa a l’estructura, durant la dècada dels anys 1910, es van inaugurar noves sales de teatre que van contribuir al manteniment de la difusió i del consum del teatre espanyol. Altrament, tot i que el teatre català experimentà una política d’institucionalització, aquesta no s’acabà de resoldre, ja que el cop d’estat del general Primo de Rivera truncà la continuïtat . Quan esclatà la Guerra Civil, les lluites polítiques i sindicals de la rereguarda van obstaculitzar la política teatral que sols oferí una tardana convocatòria de concursos i premis.



El teatre que va des dels inicis del segle XX fins a l’acabament de la Guerra Civil ofereix una mostra ben diversa d’estructura, formes i orientacions. En primer lloc el teatre modernista ofereix dos corrents, el naturalista i el simbolista. El naturalisme té una forta incidència en les reivindicacions socials ment re que el simbolisme és un corrent influït per la teoria de l’art per l’art i és un tipus de teatre més elitista i figuratiu. La plataforma cabdal amb què es desenvolupà el Modernisme teatral fou el Teatre Íntim d’Adrià Gual. Durant el periode noucentista s’hi troba la dualitat, per una banda, de l’establiment de plataformes des de la mancomunitat , i, per altra, de la minva de producció dramàtica respecte de la lírica. En correlació amb l’actitud literària, el teatre que es propugna és de caràcter poètic i tarannà classicitzant sempre des de la premissa d’allunyar-se d’un teatre realista.



Al llar g del s anys vint s’observa la continuïtat de la proposta dramàtica de la comèdia de costums. Així mateix l’empresari Josep Canals, àvid de l’èxit econòmic de la seva empresa , va vehicular dues manifestacions de caràcter programàtic: el teatre poètic , conreat per Josep Maria de Sagarra, i l’alta comèdia burgesa desenvolupada per Carles Soldevila. Aquest tipus de peces es van refermant d’elements crítics amb l’adveniment de la República, moment en què s’afavoreix un teatre de crítica social. Des d’aquest es plantegen els conflictes de la classe treballadora i s’ofereix una visió sarcàstica de la burgesia, de la mà d’autors com Joan Oliver. Aquestes activitats són truncades per l’esclat de la Guerra Civil durant la qual el teatre que arriba als escenaris és condicionat per aquesta.





Usau els documents pertinents del repositori:

14. El teatre des del modernisme fins a la Guerra Civil. Josep Ma de Sagarra
14. El teatre després del Modernisme
Teatre dels anys anys 20 i 30
Josep Maria de Sagarra, per Marina Gustà
Joan Oliver, per Josep Maria Ripoll

Josep Maria de Sagarra

Vegeu  El cafè de la Marina

Vegeu també La Rambla de les Floristes