El gènere teatral
presenta un doble vessant, el literari i l’espectacular. Això justifica que a
llarg del tema s’hagi analitzat no sols la temàtica i el tipus de produccions,
sinó també la configuració escènica que s’origina en aquest període.
El període que
hem estudiat suposa un punt d’inflexió en la concepció del fet escènic,
especialment des de França, i a partir de figures com Víctor Hugo. És l’època de lluïment de l’actor, de les acotacions,
de l’aparició de la figura del director escènic i, sobretot, de la renovació
escenogràfic que inclou els efectes especials.
Pel que fa a
Catalunya, l’escena acull dues línies ben concretes i diferenciades: la culta i
la popular. La línia culta, trobarà en el drama modern la seva forma
d’expressió bàsica, mentre que el sainet serà el gènere, per antonomàsia, de
les produccions de tarannà popular. Tot i això, amb dues tendències conflueixen
en un punt: el precedent del sainet serà cabdal per a facilitar l’aparició del
drama burgès i per a desenvolupar els trets d’una dramatúrgia estesa a tots els
gèneres.
Per altra banda,
a Catalunya on nacionalisme s’havia unit a Romanticisme, la història medieval
és àmpliament utilitzada com a mostra d’una plenitud que havia de madurar en
els temps moderns. Amb tot això, molts dels supòsits de la Renaixença ocupen
l’escenari.
El teatre de Frederic Soler experimentarà tot tipus
de processos: tant de posicionament ideo lògic, com de línia argumental.
Possiblement, les grans innovacions que Soler aporta a l’escena catalana són de
tall escènic. La crítica ha utilitzat el mot pitarrisme com a sinònim de
mal gust, oportunisme i migradesa. Tanmateix, i encara que siguin uns arguments
vàlids, cal valorar Soler com a l’iniciador que va ser del teatre català modern
i com a la figura que va dominar l’escena catalana durant un terç de segle.
La influència del
Romanticisme s’anirà apaivagant progressivament, fins a davallar en un
Realisme, enmig d’un trànsit tan subtil que serà difícil de fixar els orígens. Àngel Guimerà aprofitarà les darreres
petjades del Romanticisme per emmarcar un teatre amb trets que l’aproximen al
Naturalisme.
El tarannà polític, la
tensió tràgica de les obres i el tractament que atorga als personatges han
afavorit que la seva obra hagi estat traduïda a totes les llengües occidentals
i se’l contempli com a dramaturg universal. A banda de ser considerat l’autor
més important no sols del teatre català, sinó de tota la Península, en el seu
temps.
Història i textos:
Les diversions de lasocietat del XIX. El teatre: Frederic Soler "Pitarra", Àngel Guimerà.
Usau els documents pertinents del repositori:
-
Resum de literatura Segle XIX
- Cronologia literatura
catalana XIX-XX- Tema 3. El teatre del segle XIX. Frederic Soler. Els autors mallorquins. Àngel Guimerà
- Segle XIX. Àngel Guimerà, per Ramon Bacardit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada