La industrialització i l’augment de l’alfabetització
converteixen el llibre en producte de consum. Amb això s’afavorirà la professionalització de l’escriptor i l’accés a
la literatura de sectors socials més amplis.
Els orígens de la narrativa catalana del XIX, perd, s’han de
definir mitjançant la suma de mancances. La
construcció d’aquesta és un procés costós, fins
el punt que durant tres dècades totes les mostres de prosa seran escrites en
castellà.
El reeiximent s’afavoreix sumant esforços: la
voluntat d’Antoni de Bofarull, la mirada precisa i sintètica dels narradors
costumistes o l’amplitud d’obra de Narcís
Oller, sense oblidar el sentimentalisme
de Julita de Genís i Aguilar, i la
tasca,
imprescindible, dels crítics Yxart i Sardà.
La construcció d’una narrativa catalana en el segle XIX
és un procés llarg i ardu perquè exigeix la creació d’unes bases necessàries
perquè es desenvolupi. Es pot afirmar que és la voluntat d’un grup d’autors i
el posicionament lingüístic de la classe dominant, la burgesia, que posaran en
funcionament els mecanismes necessaris per a crear-la. Tot i això, no serà fins
a la dècada dels seixanta que no es publicarà la primera novel·la en català.
Per altra banda, els models narratius amb què es vehicularà seran l’històric,
el costumista i el realista.
La narrativa històrica catalana enllaça directament amb
el precepte del Romanticisme de configurar la memòria d’un poble mitjançant la
recreació de moments històrics significatius. A Catalunya, s’inicia el gènere
en castellà i amb la història espanyola com a matèria, posteriorment s’assumí
la necessitat de recrear els mites nacionals catalans. Finalment, amb Antoni de Bofarull, s’opta per emprar
el català en la prosa.
L’aparició de la narrativa de costums es justifica pels
factors polítics i socials que trasbalsen la societat vuitcentista. Els canvis
que es produeixen comporten que apareguin uns nous costums i, per tant, la
desaparició dels vells. La literatura costumista neix de la necessitat de
salvaguardar de l’oblit tot allò que s’està perdent.
A Catalunya, el costumisme evoluciona des de la tradició
autòctona del sainet i a partir de l’influx del costumbrismo espanyol.
Les característiques d’aquest gènere exigeixen que sigui expressat en català.
Neix lligat a revistes i a publicacions periòdiques i tindrà dos vessants: el
rural i l’urbà. El primer de caire conservador, el segon de tarannà liberal.
Són d’especial importància els noms de Robert
Robert, pel to progressista que aporta, i d’Emili Vilanova, per la riquesa d’expressió i d’estil.
Quant als gèneres, el cim l’assoleix el quadre de costums que es caracteritza
per la brevetat i se centra en la descripció d’escenes de manera tipificada.
Altres expressions costumistes seran la narrativa d’història contemporània i la
novel·la de fulletó que ajuden, especialment la darrera, a augmentar el públic
lector.
El costumisme, en integrar com a matèria temàtica la
realitat actual, afavoreix el pas al Realisme. Aquest moviment, fa seves les
teories del Positivisme i les trasllada a l’àmbit literari. L’objectiu és fer
un retrat completament imparcial de la realitat i allunyar tot allò que formi
part del món dels sentits o de la imaginació. És un gènere lligat a la societat
que l’envolta i, per tant, en reflectirà els progressos.
El Realisme català no assumeix, narratològicament, els
principis del moviment i sovint el retrat de la realitat s’apropa més al
costumisme que no al Realisme. Els autors que s’hi vinculen oscil·len entre un
tarannà més romàntic i un de més realista. Aquests darrers s’aproximen a l’ideari
balzaquià (Honoré de Balzac) a
través de la temàtica. Dels romàntics, cal destacar Martí Genís i Aguilar per instaurar el model de novel·la
sentimental.
El Naturalisme suposa una extensió del Realisme però amb
una codificació més exhaustiva. El teoritzador fou Émil Zola i li atorgà la característica més distintiva: el mètode
científic o experimental. A més, li va negar el fatalisme a favor del determinisme,
sempre regit per les lleis de l’herència i del medi ambient.
A Catalunya, valoren les bases del moviment, però no s’assumeix
com a pròpia la visió determinista zoliana del món. El Realisme català es
configura al voltant del triangle Yxart-Sardà-Oller. Els dos primers són els crítics que s’encarreguen de crear
les bases perquè les tesis naturalistes arrelin, tot i que no pretenen integrar
el mètode científic a la creació artística.
Narcís
Oller és, per excel·lència, el
novel·lista del XIX, tot i les limitacions, pròpies i contextuals, de què
partia. La seva adscripció al Naturalisme ha estat qüestionada. Ben cert és
que, a excepció de La bogeria, on reïx notablement en el domini de la tècnica
naturalista, la resta de la producció serà la síntesi d’un sentimentalisme
moralista i d’un realisme balzaquià.
Història i textos:
La primera narrativa en català. El costumisme: entre el romanticisme i el realisme.
La primera narrativa en català. El costumisme: entre el romanticisme i el realisme.
Usau els documents pertinents
del repositori:
-
Resum de literatura Segle XIX
- Cronologia literatura
catalana XIX-XX- Tema 4. La narrativa renaixentista. Costumisme, realisme, naturalisme del XIX. Narcís Oller
- Segle XIX. Narrativa vuitcentista, per Joan Martori
- Segle XIX. Narcís Oller, de la tradició a la modernitat, per Rosa Cabré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada