13 Literatura catalana: La narrativa fins a la guerra civil

En aquest context de renaixement del gènere novel·lístic, apareixen tres línies de comportament. En primer lloc, els autors que com Joan Puig i Ferrater, provinent del teatre modernista, es mantingué fidel als seus orígens, cosa que li creà un sentiment de marginació entre la intel·lectualitat de l’època.

En segon lloc, els autors més o menys adscrits al Noucentisme s’hi vincularen al gènere novel·lesc. Dins d’aquest grup, Carles Soldevila fou qui aconseguí resultats més reeixits.

Un tercer grup estaria integrat per autors independents, com Josep M. de Sagarra, que fou un autor polifacètic, conreador de poesia, teatre i periodisme. Va escriure tres novel·les: Paulina Buixareu (1919), All i salobre (1928) i Vida privada (1932). La seva proposta es basava en el model novel·lístic del segle XIX, centrat en l’observació i en l’anàlisi de la relació home-món, encara que seguint les consignes noucentistes de fer novel·la ciutadana. La ironia fou l’element que l’allunyà dels patrons del segle XIX.

Finalment, hi hagué una generació d’escriptors de tendències i de procedències diverses que abordaren directament el gènere: Miquel Llor, Sebastià Juan Arbó, Francesc Trabal. Tots ells integraren una generació perduda, malmesa, si més no, per la Guerra Civil espanyola.

A manera de conclusió es poden establir una sèrie de característiques comunes a tots els autors que s’han estudiat al llarg del tema:

– En primer lloc, es tracta d’un grup d’escriptors que inicien la seva obra cap al 1925, l’obra dels quals es caracteritzarà pel rebuig del corrent realista-naturalista i per començar a introduir en les seves obres, les noves tècniques narratives europees i americanes a través de Freud, Hemigway, Proust, etc.

– En segon lloc, el fet d’emprar tècniques narratives com l’estil indirecte lliure , el monòleg interior o el punt de vista o focalització externa, donaran com a resultat obres en les quals es recrearà la pregona vida interior dels personatges sota l’empenta opressiva del subconscient i el sexe, herència dels postulats freudians.

– A més a més, una altra característica d’aquest periode (1925-1936) és que des de la fi del naturalisme, no hi ha cap moviment que pugui imposar un model de novel·la, és a dir, és difícil de parlar de corrent o moviment ja que el culte a l’originalitat, la multiplicitat de tendències o la complexitat de les influències provoquen una gran diversitat, paral·lela a la gran producció.

– Finalment, l’obra d’aquests autors és interrompuda per la Guerra Civil espanyola i per les dures circumstàncies

vitals que patiran posteriorment, ja sigui a través de l’exili o la clandestinitat. Però malgrat els sentiments de frustració, de desencís o de desarrelament que provoquen en els nostres autors aquestes situacions, continuen escrivint durant la postguerra i al llarg de la dictadura. Uns continuaran amb els models iniciats a la preguerra, altres experimentaran amb el model existencialista de Sartre o Camus.

Josep Maria de Sagarra





Usau els documents pertinents del repositori:

10. La novel·la als anys vint i trenta
Tema 16. La narrativa de preguerra ençà