En aquest
context de renaixement del gènere novel·lístic, apareixen tres línies de comportament.
En primer lloc, els autors que com Joan Puig i Ferrater, provinent del teatre
modernista, es mantingué fidel als seus orígens, cosa que li creà un sentiment
de marginació entre la intel·lectualitat de l’època.
En segon lloc,
els autors més o menys adscrits al Noucentisme s’hi vincularen al gènere
novel·lesc. Dins d’aquest grup, Carles
Soldevila fou qui aconseguí resultats més reeixits.
Un tercer grup
estaria integrat per autors independents, com Josep M. de Sagarra, que fou un autor polifacètic, conreador de
poesia, teatre i periodisme. Va escriure tres novel·les: Paulina
Buixareu (1919), All i salobre (1928) i Vida privada (1932). La seva
proposta es basava en el model novel·lístic del segle XIX, centrat en l’observació
i en l’anàlisi de la relació home-món, encara que seguint les consignes
noucentistes de fer novel·la ciutadana. La ironia fou l’element que l’allunyà
dels patrons del segle XIX.
Finalment, hi
hagué una generació d’escriptors de tendències i de procedències diverses que
abordaren directament el gènere: Miquel
Llor, Sebastià Juan Arbó, Francesc Trabal. Tots ells integraren
una generació
perduda, malmesa, si més no, per la Guerra Civil espanyola.
A manera de
conclusió es poden establir una sèrie de característiques comunes a tots els
autors que s’han estudiat al llarg del tema:
– En primer lloc,
es tracta d’un grup d’escriptors que inicien la seva obra cap al 1925, l’obra
dels quals es caracteritzarà pel rebuig del corrent realista-naturalista i per
començar a introduir en les seves obres, les noves tècniques narratives
europees i americanes a través de Freud,
Hemigway, Proust, etc.
– En segon lloc,
el fet d’emprar tècniques narratives com l’estil indirecte lliure , el monòleg
interior o el punt de vista o focalització externa, donaran com a resultat
obres en les quals es recrearà la pregona vida interior dels personatges sota l’empenta
opressiva del subconscient i el sexe, herència dels postulats freudians.
– A més a més, una
altra característica d’aquest periode (1925-1936) és que des de la fi del
naturalisme, no hi ha cap moviment que pugui imposar un model de novel·la, és a
dir, és difícil de parlar de corrent o moviment ja que el culte a l’originalitat,
la multiplicitat de tendències o la complexitat de les influències provoquen
una gran diversitat, paral·lela a la gran producció.
– Finalment, l’obra
d’aquests autors és interrompuda per la Guerra Civil espanyola i per les dures
circumstàncies
vitals que
patiran posteriorment, ja sigui a través de l’exili o la clandestinitat. Però
malgrat els sentiments de frustració, de desencís o de desarrelament que
provoquen en els nostres autors aquestes situacions, continuen escrivint durant
la postguerra i al llarg de la dictadura. Uns continuaran amb els models
iniciats a la preguerra, altres experimentaran amb el model existencialista de Sartre o Camus.
Josep Maria de Sagarra
Usau els documents pertinents del repositori:
10. La novel·la als anys vint i trenta
Tema 16. La narrativa de preguerra ençà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada