Tema 10 Literatura catalana: Noucentisme. Bases. Gèneres. Poesia. Carner

En la història de la cultura catalana hi ha hagut llums i ombres, meravelloses descobertes i llampants produccions, però també tragèdies i tristeses d’ombrívola presència. La prosòdia del Llibre dels Fets i la sintaxi terrible d’un Decret de Nova Planta. En la història de la literatura catalana hi ha hagut moments de gran efervescència i plenitud, però també altres de comparsa de les lletres que naixien, banyades en or, des de Ponent. Uns versos místics de Ramon Llull i una obra de Pere Antoni Beuter escrita en castellà. Si avui cal parlar del Noucentisme, es podria afirmar sense por que aquest moment de la nostra història i cultura és, sortosament, un d’aquells moments de llum i flama. Contra les tenebres i contra la prostració, el Noucentisme és, sens dubte, un dels moments més esplendorosos per a Catalunya.

Aquesta és l’època de Xènius (Eugeni d’Ors), que escrivia gloses, d’Enric Prat de la Riba, que definia nacions, de Pompeu Fabra, que redreçava llengües, o de Josep Carner, que componia versos. Aquesta és l’època d’aquells fruits saborosos i de les disputes entre Fabra i Joan Alcover , de la Lliga Regionalista que guanyava eleccions i de les primeres traduccions de Carles Riba.

Aquesta és l’època dels homenots i dels instituts d’estudis. Però, sobretot, és l’època que féu somriure Catalunya entre el 1906 i el 1923, en una d’aquelles èpoques  llum que les ombres havien d’acabar per cloure . És lògic que els burgesos catalans del Noucents d’aleshores somrigueren exultants amb “La Veu de Catalunya” entre les mans. La seva, en aquells dies, era una alegria plena de paraules, una rialla ordenada i cívica. Com deia Carner, llavors el cel era d’or i tothora se sentia l’esgarrifança del goig de ser vivent. L’esguard, clar, era ple de llum infinita.

Com es veu al llar g d’aquest capítol , és possible de qualificar el Noucentisme com una època de llums i de progrés, de canvis en la maquinària institucional caduca de l’estat i de reforma del pensament social. El Noucentisme no sols alterà la fesomia política i cultural de Catalunya, sinó que contribuí a la difusió d’unes pautes socials i ètiques entre la burgesia catalana. A més a més, el Noucentisme col·laborà decisivament a engegar el procés de normativització de la llengua, objectiu que el nounat Institut d’Estudis Catalans es proposaria d’assolir. No només això, el Noucentisme donà a conèixer un bon grapat de noms de literats, filòlegs i filòsofs que poblen les planes de la història de la literatura contemporània. Sense l’impuls que en aquest moment rebé la cultura, aquests noms haurien sortit a la llum?

Per concloure, dues idees que s’han dit al llarg del present tema. Al principi d’aquest capítol s’afirma que l’alegria noucentista era plena de paraules, una rial la ordenada i cívica. Si els noucentistes reien efectivament és ben segur que ho feien amb paraules, aquelles que ajudaren a salvar del caos de la grafia per fixar, polir i dotar d’esplendor. També es diu en aquest capí tol que el Noucentisme ha contribuït a configurar la fesomia del moment present, que és un graó ineludible per explicar la societat actual. Totes dues idees es poden reunir en una imatge actual.

Si en alguna cosa destacà el Noucentisme fou en la poesia. De bell nou tornà a la poesia catalana aquella arquitectura perfecta , aquell gust per les línies clàssiques i l’hemistiqui exacte. Els corrents francesos s’assimilaren amb rapidesa i es barrejaren amb el classicisme mediterrani reclamat per Xènius. La conseqüència foren els versos ordenats i continguts, escandits i ponderats de Josep Carner, Guerau de Liost o Josep Maria López-Picó.

La novel·la fou la gran absent d’un període en què, per contra, brillà el conte i també el periodisme com a ofici de l’escriptor assagista. Gaziel (Agustí Calvet i Pascual) o Xènius destacaren en aquell camp per completar un període esplendorós per a la literatura, que si bé tingué ombres posseí sobretot llums. Aquella llum, aquella bellesa amb què s’aixecaven les columnes de versos classicitzants que les avantguardes imminents havien de dinamitar. Aquell horitzó encara trigaria un poc a arribar; de moment encara es collien fruits saborosos i s’esculpien muntanyes d’ametistes.

El Noucentisme va promoure un moviment polític, La Lliga Regionalista, que neix de l’afany de crear una Catalunya liberal, ordenada, culta, europea, etc. Amb aquest poder polític s’engegarà tot un procés de renovació de la cultura catalana que en l’àmbit de la cultura i en concret, en l’àmbit de la poesia, es traduí amb el que s’anomenà la poètica arbitrària.

A més de Josep Carner o Guerau de Liost, màxims exponents de la poesia arbitrària noucentista, s’han tingut en consideració altres intel·lectuals. Autors com Josep Maria López -Picó, Alexandre Planas, Joan Sacs, Ernest Martínez Ferrando, Agustí Calvet i Pasqual, etc. són impor tants pel fet que, a més de coincidir cronològicament amb Carner o Liost, inicien la seva obra sota l’estètica del Noucentisme i, sobretot, perquè a través de diversos gèneres contribuïren a dignificar i a normalitzar la llengua i la cultura catalanes.

No debades, a més de la poesia, s’ha tingut en compte altres gèneres com el conte o la crònica literària en els quals hi ha una reivindicació clara dels postulats noucentistes. Però no sempre. La poesia, els articles o les narracions breus dels autors que aquí s’han tractat van evolucionar a mesura que altres opcions estètiques, des del Romanticisme passant pel Modernisme i el Noucentisme fins el Simbolisme o les Avantguardes arraconaren l’ideari noucentista . Però no arraconaren els autors tractats, que escriuran sota unes altres premisses amb resultats satisfactoris a partir del 1915 i sobretot, entorn del 1920, en què el Noucentisme toca la seva fi.


Història i textos:
El noucentisme.Conceptes generals
La literatura noucentista: poesia.

 Usau els documents pertinents del repositori:

7. Noucentisme. Acció cívica i poesia

Noucentisme. Bases. Gèneres. Poesia. Carner
El noucentisme. Un esbós d'aproximació, per Narcís Comadira
Eugeni d'Ors, «Xènius», per Josep Murgades
Josep Carner. Un segle de cultura catalana, per Jaume Subirana
Josep Pla, per Cristina Badosa
Les obres mestres de Josep Carner i Carles Riba, per Jordi Cornudella
Noucentisme i literatura, per J. N. Santaeulàlia
Poesia noucentista. Notes, textos i exercicis
El Glosari d'Ors. Exercicis