Ningú no dubta de la
importància que ha tingut el periodisme en la normalització de la llengua. La
història del periodisme català ha anat aparellada a la història del país i,
sovint, els periodistes que han fet ús de la nostra llengua han hagut de patir
en carn pròpia la repressió envers la nostra identitat lingüística i
sociocultural.
Durant el segle XIX, el
diari portaveu de la burgesia catalana fou “Diario de Barcelona”, en el qual va
escriure l’il·lustre poeta Joan Maragall. La primera mostra de
periodisme en català serà “Diari Català”, gràcies a la tasca de Valentí
Almirall. A aquest diari seguiria la publicació periòdica “La Renaixensa”
i, sobretot, “La Veu de Catalunya”, rere la qual hi havia els articles d’Enric Prat de laRiba, que
contribuirien a promoure la negociació d’un estatus polític autònom a Catalunya
respecte de Madrid. En “La Veu de Catalunya” col·laboraren Raimon Casellas i Eugeni d’Ors, qui publicà les seves
famoses gloses, exemple paradigmàtic del periodisme d’opinió noucentista.
En aquells moments, Miquel dels Sants Oliver ingressà en
“La Vanguardia” i inicià el conreu d’un periodisme documentat i rigorós que
empeltà amb els corrents periodístics que es donaven simultàniament a Europa.
Oliver incorporà al planter de periodistes de “La Vanguardia” Gaziel, pseudònim
d’Agustí Calvet i Pasqual, un home
que havia reportat als catalans les incidències de la I Guerra Mundial. Gaziel
patí les conseqüències d’haver estat un bon periodista quan, acabada la
Guerra Civil, se li obri un expedient de responsabilitats polítiques que el
menà a un exili interior. La Guerra Civil tingué també conseqüències
dramàtiques per a Antoni Rovira iVirgili,
i per a Carles Rahola i Llorens,
l’exili i l’execució respectivament.
El panorama que deixà a
casa nostra el desenllaç de la Guerra Civil i la dictadura del general Franco
fou desèrtic per a la producció periodística en català. Cal esmentar el
setmanari “Destino”, editat a Barcelona i en el qual s’aplegaren
col·laboracions de periodistes diversos. De tots ells, cal destacar Josep
Pla, probablement la figura més important del periodisme de postguerra i un
dels intel·lectuals més rellevants de la cultura catalana del segle XX,
juntament amb Joan Fuster, que durant la postguerra col·laborava amb
diferents publicacions del País Valencià.
L’avinentesa
de la democràcia ha dut aparellada la normalització lingüística. La premsa ha
jugat un paper força important en el redreçament sociopolític i lingüístic del
país, car ha difós diferents propostes d’estàndards lingüístics que han
contribuït a fer del català una llengua apta per a la difusió de les notícies
que envolten la societat, tasca per a la qual ha aprofitat el periodisme al
llarg de la seva història.
Usau els documents pertinents
del repositori:
15. L'assaig i el periodisme en català en el segle XX 15. L’assaig i el periodisme al segle XX Josep Pla, per Cristina Badosa Josep Maria de Sagarra, per Marina Gustà Joan Oliver, per Josep Maria Ripoll Joan Fuster. L’escriptura assagística, per Vicent Salvador L'experiència de l'exili i la prosa, per Maria Campillo L'edició catalana i la censura franquista
Des del 1925 fins al 1936 s’opera un canvi radical
dintre del circuit literari català. Amb la desclosa del Noucentisme, el conreu
i vigor dels diferents gèneres torna a fer-se present, després d’una dotzena
d’anys de domini de la poesia lírica i els contes . Ara, la novel·la,
considerada unànimement imprescindible per a la consolidació de l’activitat
literària, puja al primer pla d’interès, per la quantitat i la qualitat de les
obres publicades.
Durant els anys que va durar la II República hi hagué
una autèntica vida literària i cultural a Catalunya, en establir-se un contacte
fluid amb els nous corrents i tècniques literàries que sorgiren a Europa i
Amèrica. Però, la Guerra Civil i les conseqüències repressives que comporta
posteriorment tallaren de soca-rel l’activitat literària dels escriptors i
escriptores que havien iniciat la seva obra en els anys de preguerra. Amb tot,
malgrat les dures circumstàncies que van haver de patir, com l’exili, la censura o la clandestinitat,
alguns d’aquests autors van continuar conreant el gènere novel·lístic de forma
magistral durant la postguerra i la posterior dictadura del general Franco.
A principis del segle XX hi ha un buit considerable en
la producció de novel·la. Per una banda, hi ha la crisi estesa per tot Europa de
les estructures tradicionals elaborades pels corrents realistes i naturalistes
a la segona meitat del segle XIX i d’altra banda, el Noucentisme s’interessarà
pels gèneres com la poesia, el conte o el teatre deixant de banda el conreu de
la novel·la.
A partir de 1925,
després d’un període de gran predomini de la poesia, la novel·la va esdevenir
una obsessió per acrítics i autors que,
unànimement, la consideraven necessària per tal de recuperar el contacte amb el
públic lector i per donar una fixació definitiva al català. La novel·la, idò,
es va convertir cap a finals de la dècada dels vint en el gènere de més
difusió. La represa d’aquest va ser possible gràcies a unes condicions
favorables: editorials noves, la publicació de diaris i revistes i els premis
de novel·la. En aquesta represa hi
van intervenir autors de totes les edats i procedències.
Josep
Maria de Sagarra
va escriure l’article “La por a la
novel·la” (1925) en el qual defensava
el gènere de ficció, les llargues novel·les entretingudes escrites en
català i que parlaren de la vida del país. Alhora, demanava als autors que
perderen la por que tenien cap a aquest gènere. Carles Riba contestà a Sagarra amb
un article, “Una generació sense novel·la”
(1925), en què considerava que la por havia estat beneficiosa perquè el
predomini de la lírica havia permès
d’arribar a un llenguatge útil per a la creació novel·lística. També
apuntava que s’havia de fer un ti pus de novel·la que connectés amb la tradició
europea. La traducció, tal com deia Riba, va ajudar a la represa novel·lística
perquè va permetre que tant els autors clàssics com els més innovadors
estigueren a l’abast del públic.
En aquest context de renaixement del gènere
novel·lístic, apareixen tres línies de comportament. En primer lloc, els autors
que com Joan Puig i Ferrater, provinent del teatre modernista, es mantingué
fidel als seus orígens, cosa que li creà un sentiment de marginació entre la
intel·lectualitat de l’època.
En segon lloc, els autors més o menys adscrits al
Noucentisme s’hi vincularen al gènere novel·lesc. Dins d’aquest grup, Carles Soldevila fou qui aconseguí
resultats més reeixits. Un tercer grup estaria integrat per autors independents,
com Josep M. de Sagarra, que fou un
autor polifacètic, conreador de poesia, teatre i periodisme. Va escriure tres
novel·les: Paulina Buixareu (1919), All i salobre (1928) i Vida privada (1932). La seva proposta es
basava en el model novel·lístic del segle XIX, centrat en l’observació i en
l’anàlisi de la relació home-món, encara que seguint les consignes noucentistes
de fer novel·la ciutadana. La ironia fou l’element que l’allunyà dels patrons
del segle XIX.
Finalment, hi hagué una generació d’escriptors de
tendències i de procedències diverses que abordaren directament el gènere (Miquel Llor, Sebastià Juan Arbó, Francesc
Trabal o Mercè Rodoreda). Tots
ells integraren una generació perduda, malmesa, si més no, per la Guerra Civil
espanyola.
La
novel·la psicològica, que es basa en la descripció de la intimitat d’un o de
diversos personatges i de les seves reaccions davant d’uns fets determinats, va
assolir, en el segle XX, una complexitat tècnica considerable. Així, el gènere
rebrà un canvi renovador importantíssim. Mentre que en la novel·la del segle
XIX, d’índole psicològica, és fonamental el paper d’un narrador omniscient o
narrador en tercera persona que ofega i disminueix l’autonomia dels personatges.
La principal innovació de la novel·la contemporània radica en el progressiu
desplaçament del narrador interior, que tendeix a no intervenir en el curs del
relat i que, en alguns casos, és suplantat totalment per les reaccions i actituds
dels personatges, amb la qual cosa, per tant, canvia el punt de vista narratiu.
Enfront
de la novel·la del segle passat, que diu, la novel·la del segle XX mostra
uns fets que han de ser jutjats pel lector. En aquestes innovacions, tan
esquemàticament explicades, han tingut una decisiva influència les
investigacions de Freud que, per
mitjà de la psicoanàlisi, demostrà com el subconscient és un element essencial
per a entendre el comportament humà. Freud era conegut a Catalunya ja en la
preguerra, fou introduït per Eugeni d’Ors en temps de la 1a Guerra Mundial, com
també ho era Marcel Proust,
novel·lista francès que, en el cicle titulat À la recherche du temps perdu (1904),
intentà de superar, a través del record i de la memòria, l’oblit causat pel pas
inexorable del temps i la seva obsessió per la mort.
La
narració en primera persona de Proust,
basada moltes vegades en les associacions
d’idees i de sensacions d’arrel freudiana, culmina en la tècnica del monòleg interior, l’exemple més brillant
del qual el constitueix la novel·la Ulysses (1922) de l’irlandès James Joyce. Aquí, el narrador
desapareix totalment per donar pas al fluir de la consciència dels personatges.
El monòleg interior pretén de copsar l’estat interior de la consciència mitjançant
el llenguatge, reproduir el pensament i les idees dels personatges en el mateix
moment de la seva formació. En conseqüència, són modificats el discurs verbal,
que apareix ple de contradiccions, reiteracions, exclamacions i frases inacabables.
El temps de la novel·la també es modifica com ho era en Proust, car, en la vida
de qualsevol persona, no hi ha cap hora que s’assembli a l’anterior o a la
següent. De fet, un subjectivisme total s’apodera de la ficció novel·lesca, com
és el cas igualment de les novel·les de l’austríac Robert Musil (els personatges es dissolen en el seu pensament) i de
l’anglesa Virginia Wolf (que
fragmenta la trama argumental en una infinitat d’aspectes, moments, impressions
i perspectives diverses). No és d’estranyar, idò, que amb aquesta sèrie
d’experiències narratives, la novel·la psicològica hagi gaudit durant aquest
segle d’un extraordinari prestigi.
Autors
com Proust i Gide, atrets i influïts per les literatures eslaves i anglosaxones
no dubten a admetre que un excés de lògica perjudica la veritat dels caràcters
i que el paper del novel·lista és atreure l’atenció sobre l’ànima humana. A
través de l’obra d’aquests, arriba a la novel·la la influència decisiva de Bergson i Freud. Aleshores puja a un primer pla d’interès el descobriment de
l’inconscient, la importància de la sexualitat i l’ambivalència dels sentiments.
A
manera de conclusió es poden establir una sèrie de característiques comunes a
tots els autors que s’han estudiat al llarg del tema:
–
En primer lloc, es tracta d’un grup d’escriptors que inicien la seva obra cap
al 1925, l’obra dels quals es caracteritzarà pel rebuig del corrent realista-naturalista i per començar a introduir
en les seves obres, les noves tècniques narratives europees i americanes a
través de Freud, Hemigway, Proust, etc.
–
En segon lloc, el fet d’emprar tècniques
narratives com l’estil indirecte lliure, el monòleg interior o el punt de vista
o focalització externa, donaran com a resultat obres en les quals es
recrearà la pregona vida interior dels personatges
sota l’empenta opressiva del subconscient i el sexe, herència dels
postulats freudians.
–
A més a més, una altra característica d’aquest període (1925-1936) és que des
de la fi del naturalisme, no hi ha cap moviment que pugui imposar un model de
novel·la, és a dir, és difícil de parlar de corrent o moviment ja que el culte a l’originalitat, la multiplicitat de tendències o la complexitat de les influències
provoquen una gran diversitat, paral·lela a la gran producció.
–
Finalment, l’obra d’aquests autors és interrompuda per la Guerra Civil
espanyola i per les dures circumstàncies vitals que patiran posteriorment, ja
sigui a través de l’exilio la clandestinitat. Però malgrat els sentiments de frustració, de
desencís o de desarrelament que provoquen en els nostres autors aquestes
situacions, continuen escrivint durant la postguerra i al llarg de la dictadura.
Uns continuaran amb els models iniciats a la preguerra, altres experimentaran
amb el model existencialista de Sartre o Camus.
Usau els documents pertinents
del repositori:
Tema 16. La narrativa de preguerra ençà 10. La novel·la als anys vint i trenta 12. La narrativa després de la Guerra Civil L’organització cultural durant la guerra i en l’exili, per Maria Campillo La represa de la novel·la, per Iolanda Pelegrí Revistes, grups i corrents estètics, per Glòria Bordons Mercè Rodoreda, els fruits de l’exili, per Mercè Ibarz
Pere Calders, per Joan Melcion Llorenç Villalonga, per Jaume Pomar
