Tema 8 Literatura catalana: El teatre modernista. Santiago Rusiñol.

Quan aquells joves somiadors que eren els modernistes s’aplegaven a Sitges, en alguna d’aquelles festes que es perllongava en la nit, una de les atraccions essencials era el teatre. De sobte el xivarri s’apaivagava, els versos s’aturaven i l’escena s’obria. Una peça d’Ibsen, amb uns joves burgesos que es revoltaven contra el món a la recerca dels estels, era el millor que podia passar en aquelles festes. Per això els modernistes s’afanyaren a escriure teatre, perquè allò era l’art: l’angoixa burgesa feta obra. L’artista que vol ser-ho en una auca de Rusiñol o les notes de música d’Enric Morera acompanyant La fada de Massó i Torrens. Els dies en què els noucentistes oblidarien de conrear el teatre encara no havien arribat. En aquell moment el somni modernista, representat en aquella festa a Sitges que s’allargassava en la nit, encara durava. Com una obra de teatre, com un teló que s’obri i anuncia somnis d’art.

L’escena catalana va viure durant el període modernista uns moments importants de renovació i d’adaptació als diferents postulats estètics europeus. Així, es pot dir que la dialèctica creada a finals del segle XIX, al voltant de la tendència que havia de regir els escenaris europeus va ser traslladada a l’àmbit català. Per aquesta raó es distingeixen dues línies ben diferenciades: el teatre regeneracionista, també anomenat naturalista o ibsenià, i el teatre simbolista, esteticista o maeterlinckià. Els autors catalans es van sentir atrets per aquest gènere, el qual van conrear amb peces de major o menor qualitat. El màxim representant del teatre d’idees va ser Ignasi Iglésias, mentre que en el teatre simbolista es van inserir les figures d’Adrià Gual i Santiago Rusiñol.

En últim lloc, cal destacar els diferents avenços que es produïren en el camp de la dramatúrgia. L’evolució de l’escenografia, la importància i l’exigència de la crítica teatral, així com la creació d’espais per poder representar aquelles experiències dramàtiques feren avançar aquest gènere d’una manera extraordinària. Dissortadament, tots aquests esforços, junt a d’altres posteriors, no van poder atorgar-li l’estabilitat necessària per tal que el teatre pogués inserir-se com un element més en una societat normalitzada i moderna.

Usau els documents pertinents del repositori:

- Resum de literatura Segle XIX                

- Cronologia literatura catalana XIX-XX
- 5. El modernisme català. Poesia, teatre, narrativa 
- El teatre modernista, per Enric Gallén 
- El teatre modernista. Santiago Rusiñol
- Santiago Rusiñol, per Margarida Casacuberta
- L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, per Montserrat Corrius et alii