Tema 8 Literatura catalana: El teatre modernista. Santiago Rusiñol.

Quan aquells joves somiadors que eren els modernistes s’aplegaven a Sitges, en alguna d’aquelles festes que es perllongava en la nit, una de les atraccions essencials era el teatre. De sobte el xivarri s’apaivagava, els versos s’aturaven i l’escena s’obria. Una peça d’Ibsen, amb uns joves burgesos que es revoltaven contra el món a la recerca dels estels, era el millor que podia passar en aquelles festes. Per això els modernistes s’afanyaren a escriure teatre, perquè allò era l’art: l’angoixa burgesa feta obra. L’artista que vol ser-ho en una auca de Rusiñol o les notes de música d’Enric Morera acompanyant La fada de Massó i Torrens. Els dies en què els noucentistes oblidarien de conrear el teatre encara no havien arribat. En aquell moment el somni modernista, representat en aquella festa a Sitges que s’allargassava en la nit, encara durava. Com una obra de teatre, com un teló que s’obri i anuncia somnis d’art.

L’escena catalana va viure durant el període modernista uns moments importants de renovació i d’adaptació als diferents postulats estètics europeus. Així, es pot dir que la dialèctica creada a finals del segle XIX, al voltant de la tendència que havia de regir els escenaris europeus va ser traslladada a l’àmbit català. Per aquesta raó es distingeixen dues línies ben diferenciades: el teatre regeneracionista, també anomenat naturalista o ibsenià, i el teatre simbolista, esteticista o maeterlinckià. Els autors catalans es van sentir atrets per aquest gènere, el qual van conrear amb peces de major o menor qualitat. El màxim representant del teatre d’idees va ser Ignasi Iglésias, mentre que en el teatre simbolista es van inserir les figures d’Adrià Gual i Santiago Rusiñol.

En últim lloc, cal destacar els diferents avenços que es produïren en el camp de la dramatúrgia. L’evolució de l’escenografia, la importància i l’exigència de la crítica teatral, així com la creació d’espais per poder representar aquelles experiències dramàtiques feren avançar aquest gènere d’una manera extraordinària. Dissortadament, tots aquests esforços, junt a d’altres posteriors, no van poder atorgar-li l’estabilitat necessària per tal que el teatre pogués inserir-se com un element més en una societat normalitzada i moderna.

Usau els documents pertinents del repositori:

- Resum de literatura Segle XIX                

- Cronologia literatura catalana XIX-XX
- 5. El modernisme català. Poesia, teatre, narrativa 
- El teatre modernista, per Enric Gallén 
- El teatre modernista. Santiago Rusiñol
- Santiago Rusiñol, per Margarida Casacuberta
- L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, per Montserrat Corrius et alii

Tema 6 Literatura catalana: La poesia modernista. Decadentisme, Simbolisme, Prerafaelitisme. Joan Maragall.

Una vegada analitzat tot el ventall d’estètiques que presenta la poesia modernista es pot afirmar amb fermesa que durant el Modernisme la poesia es transformà considerablement. Els poetes d’aquesta època aconseguiren amb escreix superar els models vuitcentistes i, realitzant provatures i introduint elements dels diferents corrents europeus, crearen una obra moderna que es corresponia amb la de la resta de literatures europees contemporànies.

L’evolució de la poesia durant aquest període respon a l’evolució del mateix moviment. En primer lloc, el verisme, que sorgirà com a resposta a les necessitats d’innovació, exigia fidelitat i sinceritat per part del poeta envers l’experiència personal. Seguidament, s’introduirà el simbolisme, majoritàriament en el seu vessant decadentista. L’ús dels símbols permet al poeta expressar els seus sentiments i crear una musicalitat refinada. El vitalisme demanarà al poeta una major implicació ja que, tot i compartir trets amb el simbolisme, està més lligat a la dimensió social. L’espontaneisme i la poesia còsmica són dues variants molt relacionades amb el vitalisme. Cap als anys vuitanta, el prerafaelitisme impactarà amb força dintre el modernisme, gràcies als seus punts de contacte amb la resta de corrents. La introducció de la simbologia i dels elements religiosos per expressar l’experiència creativa és el tret més destacable d’aquesta estètica. En els darrers anys del Modernisme, s’introduiran dos corrents, el classicisme i el parnassianisme, aquestes estètiques confegeixen una resposta a l’espontaneisme, defensen l’artificiositat i el culteranisme i connectaran amb el Noucentisme.

La poètica de Joan Maragall és una mostra paradigmàtica de la gran diversitat de tendències estètiques que tenen cabuda dintre del moviment modernista català. Des de les primeres poesies que recullen i, en certa mesura, esmenen la tradició jocfloralesca de la Renaixença fins a les últimes composicions, la poètica de Maragall exemplificarà, en major o menor intensitat, totes i cadascuna d’elles. La seva obra va tenir un gran ressò, va crear escola i, fins i tot, es poden observar certes reminiscències en poetes posteriors com Carles Riba, Salvador Espriu o Joan Salvat-Papasseit. Per aquest motiu, hom l’ha considerat el primer poeta clàssic del segle XX.

Usau els documents pertinents del repositori:

- Resum de literatura Segle XIX                

- Cronologia literatura catalana XIX-XX
- 5. El modernisme català. Poesia, teatre, narrativa
- Temes 5 i 6. Modernisme. Poesia modernista

- Joan Maragall, per Glòria Casals