Tema 1 Literatura catalana: Romanticisme, Renaixença, Jocs Florals arreu del domini lingüístic

El pas de l’Antic Règim a la societat liberal està marcat en el panorama cultural pel Romanticisme. Com hem vist, no és un moviment originari de Catalunya sinó que es gesta a Anglaterra i a Alemanya a les acaballes del XVIII i s’expandeix arreu d’Europa durant el XIX. Aquest moviment implica el despertar de la consciència nacional i ajuda a configurar l’actual fesomia dels estats i el redreçament lingüisticoliterari de les nacions oprimides, que tindrà una concreció local en la revaloració de les cultures populars i de la història dels pobles. Pel que fa al conreu de les lletres, destaquen dos principis innovadors: la capacitat de simbolitzar, atorgada a la imaginació del poeta, i la modernitat, utilitzada en principi com a rebuig al classicisme del vuit-cents i després com a intent de millora de la tradició. A Catalunya, la Renaixença s’empelta del Romanticisme i esdevé un moviment de restauració de la cultura escrita i del català culte. La plataforma bàsica són els Jocs Florals que signifiquen un punt de trobada i de difusió dels poetes catalans del moment, malgrat la incapacitat d’evolució que demostraren. El desenvolupament de la Renaixença presenta irregularitats geogràfiques. A Catalunya es va assolir una adhesió social necessària perquè el moviment arrelés. A les Illes, s’hi consolida a expenses d’aquesta, i tot i que no aprofundeix en la societat, serà l’origen de l’Escola Mallorquina. Mentre que al País Valencià, el liderat indiscutible que exercí Teodor Llorente és determinant de l’escassa repercussió política que tingué. Malgrat el desfasament respecte Europa, figures com Jacint Verdaguer en poesia i Àngel Guimerà en el teatre aconsegueixen una gran qualitat literària i un fort ressò entre el públic català i internacional.

Aquests autors contribueixen de manera significativa a la normalització del panorama literari català. 

Història i textos:  
La Renaixença: els inicis

Consolidació de la Renaixença.De Jacint Verdaguer a Narcís Oller.

Usau els documents pertinents del repositori:
- Resum de literatura Segle XIX
- Cronologia literatura catalana XIX-XX
- Temes 1 i 2. Romanticisme, Renaixença, Jocs Florals. La poesia. Verdaguer

 

«La llengua materna», de Marian Aguiló i el comentari de text

Prèvia resolució de la prova simulacre inicial, cal acarar un mínim comentari del text del poeta vuitcentista mallorquí que s'hi inclou. Potser, a primer cop d'ull, la proposta de Sebastià Bech pugui semblar exigent, però, a fi de comptes, pot ser reduïda si convé als passos o fases següents:

1.- La comprensiva, a través d’una lectura activa pel que fa a la captació del discurs i del seu context (és a dir, una lectura que cerca pistes, si convé investigant mots al diccionari i informació concreta sobre el text, l’autor, el corrent estètic, l’època o període literari en què s’insereix. Fent un acostament mental suficient al moment de la producció del text, probablement ens sigui més fàcil l'assumpció de la imatge del món que proposa, és a dir, la descodificació dels codis formal, ideològic i simbòlic imbricats). Afegesc al post una breu semblança sobre l'autor a càrrec del poeta i crític mallorquí Josep Mª Llompart.

2.- La d'interpretació del discurs, analitzant-ne els diversos nivells de manipulació del codi lingüístic: 

             a) Estil expressiu o gènere com a tècnica de comunicació; 

             b) Pla fònic, tipogràfic i prosodemàtic o de relació so-contengut (és a dir, tot quan recurs se lliga a aquest subsistema de la llengua: mètrica —en tota la seva extensió: vers, metre, ritme, cesura, rima, estrofisme, relació vers-sintaxi, etc... — i metaplasmes o figures de dicció; 
          c) Pla morfosintàctic o de les figures retòriques que hi actuen per addició, omissió o supressió, repetició, substitució i permutació);

           d) Pla semàntic o de les figures que actuen sobre la significació i la lògica.

3.- L’anàlisi pragmàtica del text com a element de comunicació o de les seves estratègies expressives: registre lingüístic, funció lingüística i tipologia textual.

4.-  L’anàlisi estructural per determinar com progressa el significat, el sentit o contingut del text. Aquesta fase ja té a veure amb allò que anomenam el CONTINGUT del discurs.

Intenta seguir aquestes pautes i, amb les observacions al respecte fetes, REDACTA un text de comentari que persegueixi la màxima QUALITAT INFORMATIVA, ARGUMENTATIVA i EXPRESSIVA

— amb adequació al propòsit comunicatiu. És a dir: registre estàndard, precisió i objectivitat informatives per a un tema d’anàlisi històrica explorat a un nivell escolar i que ha de contemplar com a receptor una instància acadèmica superior (precisament la que t'ha d’avaluar: jo);

— amb coherència, això és, amb prou informació pertinent i de qualitat i prou rigorosa amb les fonts. Cosa que vol dir explicar-se amb idees clares, argumentades i exemplificades i anotades, si cal citar-ne la procedència; tot això en la direcció de fer-la progressar, aquella informació objectiva, segons una obstinació impertorbable d’estructura lògica i ordenada;
 

— amb cohesió, és a dir, causa i alhora conseqüència molt ben imbricades de les propietats textuals anteriors (perquè ve a ser-ne com el ciment per a aquells maons), construint-ne un discurs que sintàcticament projecti tota la lògica argumentativa esmentada, a través d’un programa compacte d’expressió oracional (dels seus nexes, connectors intro i interoracionals i/o metatextuals) que tria amb minuciosa exactitud les peces de connexió o de lligam lèxico-sintàctic per dir únicament (i només amb els mots i les construccions sintàctiques pertinents i concatenats a l’efecte) allò que s’ha d’explicar, i fent-ho del mode més entenedor possible;

— finalment, cal que tot aquest nostre desplegament lingüístic solidifiqui en una expressió acurada, volem dir absolutament curosa amb la correcció gramatical a tots els nivells del sistema (ortogràfic, morfosintàtic i lèxic).

Marian Aguiló, per Llompart from jmpinya

Benvinguts al curs Llengua Catalana i Literatura II

Unes paraules inicials per donar per encetat el curs. Aquest curs virtualment també funcionarem, per fer rodar la informació, a través del blog de l'assignatura. Serà repositori de tota la tasca sobre el temari que anirem perfent. Intentarem, d'acord amb l'alçada dels temps tecnològics que vivim, l'adquisició de coneixement mitjançant el treball col·laboratiu: un model actiu d'entre els mètodes d'ensenyament-aprenentatge contemporanis al paradigma 2.0. en l'Educació (treball en xarxa, producció significativa en grup, ús de les TIC en el procés). Òbviament, això exigeix de cadascú, en la tasca encomanada, responsabilitat i compromís constant i lleial envers el grup de treball, per tal com un es converteix en una peça protagonista del procés d'aprenentatge: interès i curiositat intel·lectual de partida i hàbit de compartició de la tasca a posar en comú en el grup, degudament formalitzada en el moment que pertoca [mirau la diapositiva: Dispositius auxiliars], perquè globalment anem construint el coneixement que la matèria oficialment ens demana. 

0000b presentació assignatura from jmpinya

Tema 1: Els primers textos. La lírica trobadoresca

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix literatura com a “activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa una finalitat estètica”. Si prenem aquesta definició com a vàlida, podem afirmar que els segles XII i XIII suposen l’inici de la nostra literatura. El panorama literari va forjant-se a partir de textos que si bé no atenyen aquesta finalitat estètica, són significatius des del punt de vista que són testimonis dels grans canvis idiomàtics i politicosocials que s’operaven aleshores. Els primers textos escrits en llengua vulgar neixen de la necessitat de fer-se entendre en aquelles qüestions que interessaven el poble, d’una banda; i de l’altra, la d’expressar-se com a nació, diferenciada de la resta, que comença a tenir unes característiques lingüístiques i culturals pròpies. Diferents són les menes de textos que es poden identificar en la gènesi recercada: textos jurídics, utilitaris i religiosos. Aquesta literatura serà la primera literatura i no, pel que fa a la literatura catalana, testimonis èpics o lírics d’unes gestes passades a text literari. La font religiosa i la grecollatina constitueixen dues fonts essencials d’aquest naixement de la literatura catalana. La primera, perquè directament inspira obres escrites ara en vulgar que s’emmarquen dins de la literatura clarament religiosa. La segona, perquè nodreix tota la literatura medieval i, en conseqüència, també nodreix la literatura trobadoresca on la literatura catalana troba els seus primers autors creatius. Aquesta temàtica influí en els nostres trobadors i continuaria la seva petja en obres posteriors del XIV i finalment en els brillants autors del XV. L’estudi en profunditat de la literatura medieval és impossible d’assolir sense conèixer abans els grans autors, obres i tradicions de la literatura i mitologia grecollatina. Paral·lelament i pel que fa a la lírica trobadoresca, el context sociopolític que els tocà viure als nostres trobadors determinarà, en un primer moment, l’ús de la seva llengua: el català, que substituiran per una altra: l’occità. No serà fins l’aparició de la figura d’Ausiàs March que podrem considerar del tot desllorigada la poesia catalana de la llengua dels trobadors. No així l’estil, que continuarà molt present i perviurà pel que fa a formes i conceptes en la poesia de March. Per bé que ell pretengués donar a entendre el contrari en aquell hemistiqui: Lleixant a part l’estil dels trobadors Qui per escalf trespassen veritat. Malgrat tot, el conreu de la lírica trobadoresca en occità per part d’autors catalans, assentarà les bases per als poetes posteriors i arribarà al seu màxim esplendor al segle XV, amb la figura paradigmàtica d’un autor valencià: Ausiàs March. El precedent del qual, Jordi de Sant Jordi, esdevé el poeta clau que fa oblidar l’època medieval i prepara el terreny definitiu a la gran poesia d’Ausiàs. Amb aquest, assistirem a una nova visió de la concepció de l’amor, encetada pels trobadors. Una visió moderna pel que fa als contenguts, que s’insereix i s’adequa als canvis socials soferts al llarg de tres segles, però que encara empra les formes i l’estil de la llunyana lírica alt medieval.

  

Tema 8.La narrativa en prosa i en vers dels segles XIV i XV. Jaume Roig. Joan Roís de Corella

Jaume Roig i Joan Roís de Corella són els màxims exponents de la narrativa catalana en prosa i en vers del segle XV. La producció literària d’ambdós, tot i ser divergent pel que fa a la temàtica, demostra que hi havia una constant ebullició literària a la Corona d’Aragó, i en particular al Regne de València. Els cercles literaris de Bernat Fenollar i de Berenguer Mercader no fan més que subratllar la importància de la literatura per a l’emergent classe burgesa valenciana. Paradoxalment, la producció literària de Roig i de Corella culmina el període daurat de les nostres lletres, ja que els esdeveniments polítics derivats de la unió amb la corona castellana, propiciaran una progressiva substitució lingüística. Això ja s’entreveu en l’obra d’alguns dels autors que ens han ocupat, atès que incorporen tímidament castellanismes lèxics a la seva producció. Amb la desaparició de Corella, els crítics assenyalen l’inici del declivi en la qualitat de la literatura catalana. Caldrà viure l’agonia de tres segles durant l’Edat Moderna fins que arribi l’oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, que marcarà l’escopetada de sortida envers la recuperació literària del país.

  

Tema 7: La poesia d'Ausiàs March

El repàs fet a la nòmina dels autors cabdals de la nostra lírica dels segles XIV i XV posa de manifest que existeix un salt considerable entre els predecessors de March i el poeta valencià. A nivell extern, la llengua poètica sofreix un gradual procés de desprovençalització que afecta les esferes de la morfosintaxi i, posteriorment, del lèxic, per tal de donar pas a la més genuïna llengua catalana. Tot això, en un afany de deslliurar-se del pes de l’esllanguida tradició trobadoresca. A més, els metres i les estrofes del clàssic patró trobadoresc, imposats des de Tolosa, a poc a poc, són substituïts per altres, més d’acord amb la poesia italiana del moment. Tanmateix, pel que fa a l’àmbit intern de la lírica del pas del XIV al XV, assistim a una progressiva evolució cap a l’interior del poeta, en què el jo líric esdevé l’eix vertebrador de tota la composició —introspecció lírica—, donada la volada que exerceix el món psicològic del poeta. El cant a l’estimada de factura cortesana, dins el cànon de l’amor cortès, mostra una relació entre el jo líric i midons que no passa de ser un pur convencionalisme. A partir de March, aquesta relació esdevé més humana, sincera i, sobretot, complexa. Per tot això, la revolució que va suposar la lírica d’Ausiàs dins el panorama de les nostres lletres fa que sigui del tot comprensible la petja deixada sobre els posteriors poetes nostrats. Aquests han pouat de tota una visió personal del món i han refermat una lírica, psicològicament més rica. I, donada l’atemporalitat d’aquesta visió, no és estrany que hagi arribat fins els nostres dies. Per això, la figura de March, amb l’embranzida de la seva obra, suposa una fractura en la nostra poesia, i fixa el segle XV com la data de cloenda de la lírica trobadoresca, hereva d’un ideari extingit, en la tardor medieval. Però també, marca l’obertura d’una poesia més d’acord amb els gustos i les necessitats d’una societat que avança.

 

Tema 3. Les quatre grans cròniques

Les quatre grans cròniques se situen cronològicament en els segles XIII i XIV, i són les que millor ens permeten seguir i comprendre el desenvolupament de la societat catalana en els aspectes polítics, econòmics, socials i militars. La majoria dels estudiosos coincideixen a suposar que, al costat de les cròniques llatines de caràcter erudit i destinades a ser llegides, existeixen a Catalunya una altra mena de cròniques de tipus popular, amb els recursos propis per ser memoritzades i recitades, pròximes al gènere de l’epopeia medieval. No mancaven en la nostra història els episodis ni els personatges adequats per esdevenir temes i herois èpics: la reconquesta de la terra en mans de sarraïns, la independència envers el domini franc, les conquestes dels regnes de Mallorca, València i Múrcia, la unió amb Aragó, el novel·lesc engendrament de Jaume I, etc. Hi havia, per tant, gust popular per les narracions èpiques, demostrat per la difusió de temes francesos i provençals, bons poetes capaços de compondre narracions de to elevat, nombrosos joglars per divulgar-les i un fons de fets històrics i de personalitats susceptibles de carregar-se d’elements llegendaris i d’esdevenir cançons de gesta. Tanmateix, 4 són els textos que ens han pervengut, lligats en cada moment a l'activitat de la corona. La temàtica de les quatre cròniques és comuna: les gestes o “feyts” dels reis del casal d’Aragó, podent ser la figura central el corresponent monarca, o bé, una dinastia sencera. Gràcies a molts aspectes temàtics i estilístics de les quatre cròniques, els estudiosos asseguren que van ser redactades en contacte molt directe amb el monarca. No s’explicaria l’aparició d’episodis o de reaccions personals que només el rei podia conèixer. Les coneixem sota la denominació de El llibre dels Feyts de Jaume I, la crònica de Bernat Desclot, la crònica de Ramon Muntaner, i la crònica de Pere el Cerimoniós. 

 Heus aquí el dispositiu visual de Marta Serra Binimelis, de 1r A, tot parlant-ne i comparant-les.